A les grans muntanyes de la riba Nord de la Mediterrània, des dels Pirineus als Càrpats, sempre hi ha hagut dues menes de gos: un d’immens i poderós, predominantment blanc, que protegeix el ramat, durant la nit, dels atacs del llop i un de mida mitjana o petita, pelut, intel·ligent, de temperament molt viu, que els pastors fan servir per “aturar” el bestiar, per conduir-lo. El primer és el gos ramader o mastí. El segon, el gos de pastor o d'aturar.

Una diferenciació que es repeteix.- Entre els grans gossos ramaders tenim el cao da Rafeiro d'Alentejo portuguès, el mastí dels Pirineus aragonès, el gos de muntanya dels Pirineus, el Maremmano-Abuzzese italià, el pastor del Tatra polonès, el Kuvasz hongarès, el slovensky Kuvac eslovac, l'Owtcharka rus...  Entre els gossos de pastor tenim el cao da Serra d’Aires portuguès, el gos d'atura català, el petit berger des Pyrénées al Bearn francès, el cane da pastore bergamasco a Itàlia, el polski nizziny a Polònia, l'Owtcharka del Sud a Rúsia...

Races pirinenques reconegudes.- A hores d'ara, als Pirineus, tenim dos grans gossos ramaders reconeguts oficialment -el mastí dels Pirineus del costat aragonès i el gos de muntanya dels Pirineus al Pirineu oriental i francès- i tres fantàstiques races de pastor: l’euskal artzain txakurra d'Euskalherria, el berger des Pyrénées de la regió francesa d’Alts Pirineus i el gos d’atura català que és la raça autòctona de Catalunya.

El gos ramader.- El gos ramader de treball se’l fa créixer lluny de les persones, enmig de les ovelles, perquè no espanti el bestiar i perquè quedi lligat afectivament, per sempre més, al ramat i el guardi del llop i de l'ós i dels gossos assilvestrats amb la pròpia vida. Tradicionalment se l’ha protegit amb un collar de punxes de ferro i se l’ha seleccionat blanc per no confondre’l, de nit, amb el llop. Si la vida del gos d’atura és l’anar i venir a les ordres del pastor; la funció del gos ramader és estar amb el ramat, com una ovella més, i protegir-lo. Aquesta mena de gossos, a Catalunya, se'ls ha conegut amb diferents noms, entre els quals: can mostí, can mestí, gos de l’ósso, gos lloper, can llober, gos de ramat, gos ramader, gos de pleta o gos de cleda.

El gos d'atura.- El gos de pastor, per contra, obeeix l’home amb qui estableix lligams poderosos i grans complicitats, una finíssima barreja de submissió i de murrieria. El color bru o fosc del seu mantell –d’aquí noms tan estesos al nostre país com Pardo o Moro- el fa diferent a l’ovella a la qual espanta i fa creure. La seva funció bàsica és ajudar el pastor a "aturar" el bestiar, a fer vores, és a dir, a impedir que el ramat traspassi una determinada línia o vora. Tants anys de selecció a les ordres de l'home, han donat races intel·ligentíssimes, molt vives i fàcils d'ensinistrar.

"aquests magnífics gossos del nostre Pirineu, tan fidels, amb una energia i una força inconcebibles, amb una mobilitat prodigiosa, guarden les fronteres que el Majoral ha assenyalat per pasturar-hi la ramada... són gossos peluts, de cartílags d’acer, intel·ligentíssims" (Josep Pla).

Capitell del claustre de Santa Maria de Ripoll (s. XV ?). En l'escena, els llops (part superior) ataquen el bestiar (part inferior); a la part inferior esquerra un pastor amb la seva capa i bastó acompanyat d'un gos... d'atura? ramader?

Antiguitat.- Desconeixem l'antiguitat del gos d'atura català. No hem sabut trobar ni textos ni pintures que en parlin més enllà d'un parell de segles enrere. No obstant això, és una evidència que arreu d'Europa s'estén un tronc racial de gossos mitjans o petits, peluts i generalment bruns que demostren una dispersió i una presència antigues d'aquesta mena de gossos. En tot cas, mentre que l'existència d'aquest gos al nostre país segurament és molt antiga, hi ha força indicis que la seva utilització en la tasca d'aturar el bestiar podria ser més recent. Vilarrasa, Amades o Violant i Simorra recullen dels pastors el convenciment que, mentre la funció del gos ramader o mastí és molt antiga, no és fins el s. XVIII que, a casa nostra, el gos d’atura substitueix els rabadans. Vilarrasa, concretament, en la seva obra "la vida dels pastors" (1934) diu, parlant del gos d'atura: "Gossos peluts d'una raça especial que els pastors se'n serveixen per aturar les ovelles i guardar el ramat. En gran part substitueixen els rabadans." i "Ara amb els gossos d'atura, havent-se perdut els llops, els pastors estan molt més descansats, però també s'ha perdut una cosa ben típica o sia els gossos ramaders que eren d'una casta molt grossa i n'hi havia a totes les cases que tenien ramat.". Nosaltres ens inclinem a pensar que el gos ja hi era i que la funció, tal com recullen d'altres autors, va arribar a Europa, procedent de les illes britàniques, segurament, més tard.
 

Selecció d'una funció.- El gos d'atura s'utilitza per "aturar" el ramat i impedir que les ovelles entrin als sembrats o a les vinyes on no es vol que aquestes vagin. Aquest mot genuïnament català d' "aturar" és el que ha donat el nom a la nostra única i meravellosa raça autòctona de gos. Malgrat pot fer d'altres feines més fines, la funció bàsica del gos d'atura català és "fer vores", sempre amunt i avall de la línia o vora que li marca el pastor, impedint que el ramat la traspassi. Com ja s'ha dit, descarreguen el pastor d'una feina que seria molt  feixuga de fer, si no impossible. Abans eren el rabadans, els vailets joves, els que corrien darrera les ovelles per fer-les creure. Avui el pastor està més sol que abans i mena ramats molt més grans per llocs més complicats, plens d'obstacles i de temptacions per al bestiar: en aquesta situació, el gos d'atura esdevé l'instrument essencial del pastor. Per aquesta raó, els pastors han seleccionat, sempre, un gos viu i incansable, un gos que, sense menjar gaire, amb la mínima despesa, treballi de sol a sol, que amb la mida mínima concentri la màxima energia. Han seleccionat un gos que entra fort i fa soroll perquè en un país forestal, abrupte i tancat com el nostre faci creure el bestiar. Han seleccionat un gos amb un instint natural per agrupar les ovelles, per voltar-les. Han seleccionat un gos intel·ligent i atent, capaç de treballar compenetradament amb l'home. És a dir: s'ha seleccionat una funció!

Selecció d'una morfologia.- No obstant, si bé l'objectiu principal ha estat seleccionar una funció -que el gos treballi i treballi bé-, els pastors catalans sempre han preferit determinats caràcters morfològics que, al seu entendre, eren indicadors inequívocs de bona casta per al treball. A l'hora d'escollir un cadell s'han preferit, generalment, els colors foscos, el doble esperó com a distintiu de raça, l'exemplar anur... D'aquesta manera, escollint determinats caràcters morfològics i seleccionant, d'entre aquests, els que treballaven bé (eliminant els que no tenien instint), els pastors catalans varen consolidar una raça, un tipus de gos amb trets físics i psíquics determinats i únics: el gos d'atura català.

Difusió de la raça.- Si bé les muntanyes pirinenques van ser el bressol del gos d’atura, la transhumància el va escampar per tota la terra baixa, per tota Catalunya. Com a mínim durant els darrers mil anys, els ramats del Pirineu català han passat l’hivern a les planes de Lleida o a la marina, i els gossos amb ells. Per això no és d'estranyar que, quan ara fa trenta anys, es va iniciar la recuperació dels darreres exemplars típics que quedaven al medi rural, es van recollir gossos tant a les comarques pirinenques com a les comarques de la terra baixa on tradicionalment han hivernat els ramats. El fet que la ramaderia i la transhumància catalana hagin tingut, històricament, molt pocs contactes amb la castellana explicaria l'aparició d'una raça de gos autòctona i pròpia. El fet que a Catalunya, l'agricultura hagi tingut, secularment, un pes molt més gran que a Castella, explicaria que aquí aparegués, molt abans, la necessitat d'un gos capaç d'impedir que el bestiar penetrés als sembrats i les hortes, mentre que allà el gos "carea" (d'atura) mai no ha jugat un paper central.

 
"L'any 1929, a partir dels gossos "Tac" i "Iris", criats per Joan Pascual i guanyadors de la VII Exposició Canina Internacional de Barcelona, es redacta el primer estàndard oficial de la raça. L'estàndard s'aprova el 18 de juliol de 1929 i, d'aquesta manera, el gos d'atura català passa a ser la primera raça autòctona de l'Estat reconeguda oficialment i internacionalment".
 

Tac i Iris en el moment de ser presentats a l'exposició de Barcelona de 1929 (gentilesa de Jordi Carulla)
 

La pràctica extinció de la raça.- Malgrat aquell moment de glòria que suposa el 1929, de gossos d'atura, en els següents anys, se'n van veure molt pocs i de qualitat molt variable i heterogènia. Fins a 1970 es van inscriure molt pocs exemplars al LOE (llibres geneaògics espanyols) i mancats, tots ells, de parentiu: casos aïllats de recuperació que no van tenir continuïtat ni formaven part de cap treball exprés de selecció i fixació de la raça. Mentre tant, al camp, el món ramader que havia perdurat durant segles s'esfondrà i els Pirineus, que es van obrir al turisme, també es va obrir als gossos d'altres races i a les mescles que això comporta. Amb menys pastors, sense criadors que el criessin de forma selectiva i moderna i amb l'arribada de races forànies, la nostra raça autòctona es va anar mestissant i el seu tipisme es va anar diluint i perdent. En aquells dies, per a la major part de catalans, les races estrangeres eren "més boniques" (a l'estranger es van preocupar abans per les seves pròpies races i les van criar selectivament) mentre que el nostre gos era considerat com un gos petener, el gos de sempre, el gos rústic de pagès. Barrejat amb d'altres races, oblidat dels criadors de gossos, el gos d'atura pràcticament va desaparèixer.

El primer treball sobre la raça.- En l'escenari desolador dibuixat entre 1929 i 1970, hi ha un punt de llum que mereix ser destacat en la història de la recuperació i preservació del gos d'atura català: és la tesi doctoral sobre la nostra raça que fa Joaquim Capdevila i Pons, de les Lloses, el 1957 i que és el primer treball seriós sobre el gos d'atura català. Arran d'això, mitjançant la importació d'exemplars el Ripollès i de Girona, el Departament de Zootècnia de la Facultat de Veterinària de Madrid crea una gossera experimental. Anys més tard, a partir d'aquests gossos, Josefina Avila redacta la segona tesi que s'ha fet sobre la nostra raça.

Àngel Jorba i la seva esposa Maria Gudayol presenten Tina i Menut a Barcelona el 1972
 

El pare de la recuperació.- El que resulta evident és que faltava un criador entusiasta i amb criteri que comencés la cria moderna del gos d'atura i mirés de fixar el seu tipisme. Aquest criador, pare de la recuperació de la raça, va arribar en la persona d'Àngel Jorba que, durant la dècada dels 70, a partir d'algun gos trobat al Solsonès i al Berguedà, comença, sota l'afixe Laketània, la cria selectiva rigorosa del gos d'atura català. La sang i el tipisme dels seus magnífics gossos corre per les venes dels nostres gossos d'avui i han marcat per sempre més la raça.

El Club, l'entitat clau.- Ara fa un quart de segle, quan d’altres països ja feia anys que preservaven i seleccionaven les seves races canines, aquí, al nostre país, les deixàvem morir víctimes del mestissatge i la incúria de tots plegats. El gos de sempre, rústic, de pagès, no feia fi davant dels cockers, els caniches, els pastors alemanys... i el nostre patrimoni genètic de segles desapareixia per moments. Va ser en aquest context que, aquí i allà, van aparèixer persones prou boges com per agafar el cotxe i començar a buscar pels masos i els corrals de les nostres comarques més ramaderes els pocs gossos de trets encara prou típics i, seguint els passos d'Àngel Jorba i Maria Gudayol van llançar-se a la cria selectiva del gos d'atura català. El 1982, aquests afeccionats creen el Club del Gos d'Atura Català. L’afix del Gran Khann hereta els Laketània. Sorgeixen diversos criadors entre els quals destaquen els tres de Girona: Campdurà, Camprat i Espinavessa. Es redacta el nou estàndard. S'assumeix el compromís d'organitzar, cada any, la gran exposició monogràfica de cria. I s’organitzen concursos amb ramat només reservats al gos d’atura català. Aquesta gent abnegada ens han salvat un patrimoni molt nostre i avui, gràcies a ells, podem gaudir dels nostres gossos de sempre.